El cost de la cultura. L’IVA de la discòrdia amenaça un sector poc valorat socialment.

autores

Les autores de l’article, l’ Inés Calomarde, l’Anna Korten i la Mar Fayos

Volem compartir amb vosaltres aquest estudi entorn al cos de la cultura, dut a terme per l’ Inés Calomarde, l’Anna Korten i la Mar Fayos, aquesta última alumna del nostre company Marc Brualla, qui atentament col·labora donant les seves opinions. Totes tres són estudiants de periodisme.

La cultura ja és un luxe, almenys en el nostre país. L’Administració central va decidir augmentar els impostos dels espectacles culturals, fins llavors reduïts, per millorar la recaptació de l’estat. Com a conseqüència, des que la mesura es va implantar el mes de setembre passat, el consum cultural ha caigut un 31%, segons el Ministeri d’Hisenda. Es tracta d’un augment d’impostos que els economistes especialitzats en sostenibilitat de projectes culturals, Sergi Bo i Oriol Pastor, qualifiquen com a “innecessari i devastador” en un moment de forta crisi econòmica. En comptes de generar beneficis el que fa és debilitar el sector.

Però exactament, en què ha consistit aquest canvi? Fa un any, el Ministeri d’Hisenda va impulsar una reforma legislativa que es va traduir en la pujada de tres punts de l’IVA general sobre els productes de consum del 18% al 21%. Després va ser el torn dels impostos reduïts i súper-reduïts, unes taxes més baixes aplicades a certs productes bàsics per a la població que necessiten protecció de l’estat per a poder ser rendibles
econòmicament.

A Espanya, abans de la darrera reforma, la cultura gaudia d’aquest tracte especial, igual que a la majoria de països europeus. L’IVA d’aquests productes era del 4% – en l’àmbit editorial i de la premsa, el material escolar i didàctic i els drets d’autoria de les obres- i del 8% en espectacles professionals i amateurs i entrades a museus, exposicions i recintes firals. Però a partir del setembre passat a bona part del sector cultural se li van
acabar els privilegis. Avui l’IVA súper-reduït del 4% ja no inclou bona part dels materials escolars i educatius, que ara ja recapten un 21% d’impostos. Però sobretot, l’IVA reduït del 8% s’ha apujat al 10% i ara només s’aplica aquesta reducció als espectacles amateurs i les entrades a museus i exposicions. Les reduccions –i per tant, les ajudes tributàries- s’han suprimit del cost de totes les entrades d’espectacles ja siguin d’àmbit teatral, cinematogràfic, acrobàtic, mixt o musical.

L’augment d’impostos dels espectacles culturals fan caure el consum un 31% Les televisions de pagament, l’assistència sanitària, els gimnasos, les perruqueries, les funeràries i les floristeries – que també gaudien de reduccions d’impostos del 8%- ara també tindran el 21% d’IVA general. L’Organització de consumidors i usuaris (OCU) se’n fa ressò en el seu darrer informe.

La catedràtica en Dret Tributari de la Universitat Pompeu Fabra, Antònia Agulló, assegura que seria molt més efectiu impulsar altres mesures de recaptació. Com la de garantir el compliment de l’Impost de Societats, del 25%, que haurien de pagar les empreses que tinguin la propietat dividida en diversos accionistes, però a l’hora de la veritat “no paga ningú”. O l’aprovació d’un impost de successions com el que tenen a la majoria de països de la Unió Europea, que exigeix pagar un tant per cent a l’Estat per poder rebre l’herència d’un familiar. I fins i tot va més enllà, assegurant que el que caldria realment és carregar de taxes els productes tòxics com el tabac o les begudes alcohòliques per sobre del valor dels impostos generals. Agulló argumenta que el consum d’aquestes substàncies és tan alt i està tan arrelat al nostre país, que l’augment de preu que comportaria no faria disminuir les vendes i l’estat en trauria més benefici que amb l’increment del preu de la cultura.

l'actriu Emma Dalmases i en Marc Brualla, actor i mestre de teatre. Estudi Coda 2009

l’actriu Emma Dalmases i en Marc Brualla, actor i mestre de teatre. Estudi Coda 2009

Tot i que per l’actor i formador teatral Marc Brualla (professor de El Timbal) l’increment de les taxes en el sector espectacles, no es deu tant a motius econòmics sinó polítics: “El poder té por del teatre, i la cultura en general, perquè és un mitjà que utilitzem per ensenyar coses que no ens agraden, per parlar de la societat, de les opressions, i els governs temen l’ús que la gent en fa. En comptes de veure’l com a instrument de llibertat, el veuen com una amenaça i per això se’l castiga més”. I l’economista Oriol Pastor afegeix: “la cultura forma, educa, fa pensar”. Ja ho deia Ché Guevara, que un poble que no sap ni llegir ni escriure – en definitiva, que no té cultura- és un poble més fàcil d’enganyar.

Marc Brualla: “El poder té por de la cultura perquè és un instrument de llibertat i la veu com una amenaça, per això se la castiga més”.

Mals moments per la cultura. Però l’augment tributari no és l’únic ni tampoc el major dels mals de cap dels
treballadors del sector cultural, sobretot a Catalunya. Segons el conseller d’economia català, Andreu Mas-Colell, encara falten per pagar el 80% de les subvencions atorgades l’any 2012. Un retard que l’economista i organitzador del festival multicultural Mira, Oriol Pastor, reconeix que provoca molta precarietat en el sector, perquè els professionals es veuen obligats a avançar diners de les seves pròpies butxaques sense
saber si arribaran a cobrar les ajudes promeses per l’estat. Aquesta pot ser una de les causes de què la producció d’espectacles hagi baixat fins a un 40%, tal i com afirmen les associacions de treballadors d’aquest sector. Especialment pel que fa a la branca teatral i audiovisual, que ha estat la més castigada per l’augment de l’IVA.

L’art surt al carrer. Per aquest motiu, el sector s’ha mobilitzat per demanar el retorn de l’antiga legislació,
elaborant escrits com el Manifest en defensa de la cultura i les arts fet per vint-i-tres institucions del món de les arts plàstiques. O agrupant-se en moviments reivindicatius com l’anomenat “Marea Roja” en la branca de les arts escèniques.

Un altre dels aspectes que preocupa a aquests col·lectius és la situació de la Llei de mecenatge, que encara es troba en la fase d’”avantprojecte” i ni tan sols s’ha presentat per ser aprovada al parlament. Per José María Lassalle, Secretari de l’Estat en Cultura, aquesta nova llei resultarà clau per incentivar el finançament cultural per part d’institucions privades, que avui dediquen les seves donacions a obres socials perquè els
serveixen per obtenir beneficis fiscals. Es tractarà d’una llei creada a imatge i semblança de la francesa i que, igual que la mesura dels nostres veïns del nord, també permetrà el reconeixement públic dels mecenes privats que facin aportacions en projectes culturals en cooperació amb l’estat.

Recuperar la reducció d’impostos, impulsar la llei de mecenatge o implantar l’autofinançament del “cèntim cultural” són algunes de les propostes del sector per acabar amb la seva particular crisi econòmica.  Els productors audiovisuals de Proa també aposten pel model francès proposant la importació de la taxa del “cèntim cultural”, que recaptaria un cèntim per cada intercanvi comercial dut a terme entre els productors, distribuïdors i exhibidors del sector. Aquests diners servirien per finançar els projectes de les indústries culturals més solvents i part dels beneficis dels espectacles serien retornats al fons nacional de cèntims per a invertirlos en altres propostes. D’aquesta manera les arques sempre estarien plenes i el sector podria “autofinançar-se” sense dependre de l’Estat, que es podria permetre dedicar els seus recursos a subvencionar espectacles més alternatius.

Fins i tot des del Govern autonòmic català han volgut mostrar el seu rebuig a la pujada d’impostos en matèria cultural. Per exemple, el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha proposat als directors de teatres i museus autonòmics que aquestes entitats deixin de ser societats mercantils o consorcis públics per convertir-se en fundacions, i així quedar absentes del pagament de taxes.

Ara és l’hora de l’enginy. Però, afortunadament, l’amor a l’art va més enllà dels límits econòmics. Per aquest motiu, ara més que mai, s’aposta per la imaginació dels creadors per fer front a aquesta època de vaques primes. “Habilitar espais alternatius com naus industrials per poder-hi fer espectacles reduint costos o acceptar donacions del públic – l’anomenat “crowdfunding” vingut dels països anglosaxons”- són algunes de les mesures en les que treballa l’actor Marc Brualla, cada vegada més seguides pels seus companys de professió.

Els artistes aposten per la imaginació en temps de precarietat Una altre alternativa de negoci plantejada és l’anomenada “taquilla inversa” ideada per David Costa, el gestor de la Companyia Teatral Sixto Paz, que consisteix a traslladar el pagament de les entrades al final dels espectacles. Així cada espectador paga el preu que li sembla més just o que s’adapta més a la seva butxaca. I s’acaben obtenint fins i tot més guanys que no pas amb el sistema de venda tradicional, segons el gestor. Una opció innovadora que ja fa temps que han implementat alguns museus americans, i que ha dut a la creació d’organitzacions internacionals dedicades a recollir aquest tipus de propostes, anomenades “pay what you want”. És a dir, “paga el que vulguis”.

No és país per creadors. Professionals de diverses branques del sector coincideixen en el poc valor que els espanyols atorguen a la cultura perquè, segons afirma l’economista Sergi Bo, no té prou suport del sistema educatiu ni dels mitjans de comunicació. Això fa que ens falti “cultura de consum cultural”, afirma, cosa que no passa en la resta de països de la Unió europea, que són més benèvols amb l’art. Per aquest motiu, l’actor Marc Brualla assegura que els professionals espanyols estan molt més ben tractats i ben pagats fora de les nostres fronteres.

Sergi Bo: “La cultura no té prou suport del sistema educatiu ni dels mitjans de comunicació a Espanya, ens falta cultura de consum cultural”

la-cultura-no-es-un-luxe1Fugida de talents. No resulta estrany que els artistes espanyols decideixin fer les maletes davant d’un
panorama tan poc esperançador. Segons l’economista Oriol Pastor, el futur de les arts es troba en els països emergents: “A Argentina demanden espectacles de teatre musical, a l’Àsia els encanta el circ i els espectacles contemporanis de flamenc i sarsuela. Aquí encara hi ha mercat pel teatre de text i la música, però cada cop es fa més petit i va perdent color”.

El mercat cultural espanyol cada cop es fa més petit i va perdent color”, segons l’economista Oriol Pastor.

Els experts i afectats coincideixen: la solució sempre passa per l’esforç, l’enginy, el talent i la valentia per impulsar projectes amb un mínim de garanties econòmiques al darrera. Per aquest motiu recomanen partir d’un suport econòmic solvent que et permeti dedicar-te a la teva vocació sense haver de mendicar per poder subsistir fins al proper “bolo”. Esperem que l’endeutament econòmic no acabi matant el sector cultural cada
vegada més adolorit pel mal de les polítiques del “pa per avui i gana per demà” que s’han posat tant de moda a la Moncloa.

gràfic reforma iva nítidgràfic iva cultural europa (lletres grans)