Història d’una tigressa, de Dario Fo, viscuda per Borja Laita / Historia de una tigresa, vivida por Borja Laita

Borja Laita, ex-alumne d’Estudis Professionals de El Timbal, ha continuat la seva formació a l’Estudi Coda, amb els mestres Fausto Carrillo i Ricard Boluda. Ara, comparteix amb nosaltres algunes de les impressions que li han quedat després de treballar el monòleg «Història de la Tigressa» de Dario Fo.

«Aquesta és la història de l’ experiència viscuda treballant i assajant un monòleg narratiu. Ha sigut un treball interesant, molt útil i divertit, sempre atacat per nous reptes desconeguts. En un cert moment, en aquet estudiant se li planteja la posibilitat de treballar la «Història d’una tigresa» de Dario Fo. Sense saber molt bé on es posava,  mica en mica va anar descobrint un nou món dins de la interpretació. Un text, tres personatges i algú que explicava la història que no podiar ser un altre que el narrador, però no era tan simple com això.

A partir d’aquí vaig a contar:
El primer dia rebo el text. Primera lectura i tot força clar: explicaré una història i aniré introduïnt els personatges. Meeeck, Error. No era tan simple. Jo explicare la història? Si… i no. En alguns moments apareix la figura de l’actor narrador. Sí, aquest sóc jo, narro el que a mi em van explicar. Però d’altres vegades és el personatge que explica la història en passat o en present o fa algun comentari. Es comença a complicar. Arribo a la segona pàgina i «ups», aparèixen personatges. Els faig o els apunto? Els faré. Bé, potser construiré el personatge amb alguns detalls (veu, cara, algun gest..) que donarà més agilitat als canvis.

CANVIS! Cada dos línies n’hi ha un, i a mi sempre m’han costat,… Doncs, a «matxacar» amb el Fausto. I no un dia no, i 2 i 3 i 4 i un més i mig. Que acababa tot canviat. Però amb el pas del temps tot es començava a veure més clar.
Bé, tot clar, canvis encarrilats i tot a punt per començar a interpretar. Un temps amb el Ricard i la cosa va prenent forma, tot va evolucionant, solucionant entrebancs fins que cada cop es veu més clar el resultat. I quan ja estava, quan jo pensava que ja estava, el Ricard treu un altre personatge, el més important de tots: El públic.

Despres de més de tres mesos solucionant els meus problemes ara toca el del propi gènere. Sembla molt lògic que el treball de l’actor és construir alguna cosa, amb l’ajut dels companys, pel públic, però no sempre es així.  En un monòleg narratiu l’actor construeix amb el públic. No és agafar la gent del public i fer-los fer de tigretó mentre jo faig de tigresa, és adaptar-ho tot al públic.

M’explico; s’ha de conduir la història amb el públic, atrapar-los dins la història, donar-li el ritme que et permet i sobre tot estar pendent SEMPRE de que vagin seguint la història tal i com tu vols.
Quatre mesos més tard d’haver començat la feina arrivo al final del trajecte. Hora de mirar enrere i analitzar la feina feta. WAAU. Sí que he fet feina. I feina útil. He aconseguit fer un intensiu d’entrades i sortides, canvis de personatge, ritme…. i ara que hi penso, he creat un imaginari immens gairebé inconscientment. Esforçar-me en fer entrar als espectadors dins del món que havia creat, ha fet que aquest món creixés i agafés vida com mai ho havia aconseguit.

Borja Laita, actor, mestre de teatre, és membre fundador de la Companyia Improntoons

__________________________________________________

Borja Laitaex-alumno de Estudios Profesionales de El Timbal, ha continuado su formación en el Estudio Coda, con los profesores Fausto Carrillo y Ricard Boluda. Ahora, comparte con nosotros algunas de las  impresiones que le han quedado tras trabajar el monólogo «Historia de la Tigresa» de Dario Fo

«Esta es la historia de la experiencia vivida trabajando y ensayando un monólogo narrativo. Ha sido un trabajo interesante, muy útil y divertido, siempre atacado por nuevos retos desconocidosEn un cierto momento, este estudiante se le plantea la posibilitad de trabajar la «Historia de la tigresa» de Dario  Fo.

Sin saber muy bien donde se ponía, poco a poco fue descubriendo un nuevo mundo en la interpretación. Un texto, tres personajes y alguien que explica la historia, el narrador. Pero no era tan simpleparecía. 

Os cuento: 

El primer día recibo el texto. Primera lectura y todo parece muy claro: me digo, explicaré una historia e iré introduciendo 
los personajes. Meeeck, error. No era tan simple. ¿Yo explicaréla historia? Sí… y no. En algunos momentos aparece la figura del actor narrador. Sí, este que soy yo, narra lo que a mí me explicaron. Pero otras veces es el personaje quien explica lo que sucedió, y en otras también vuelve al presente para hacer algún comentario. Como vemos se empieza a complicar. Llego a la segunda página y «ups«, aparecen otros personajes. ¿Los construyo o simplemente los apunto? Los construiré. Bien, quizás construiré el personaje con algunos detalles (vozcaraalgún gesto) y esto dará más agilidad a los cambios. 

CAMBIOS! Cada dos líneas hay uno, y a mí siempre me han costado,… Pues, a picar piedra con Fausto
Y no un día no, y 2 y 3 y 4 y uno más, y medio. Que acababa con todo lo que había preparado absolutamente cambiado. Pero con el paso del tiempo lo empecé a ver más claro

Bienencarrilados los cambios y todo a punto para empezar a jugar. Un tiempo con Ricard y la cosa va tomando forma,va evolucionando, solucionamos problemas, bloqueos… Pero cuando yo pensaba que estaba tomando una interesante organicidad y fluidez, Ricard plantea una nueva relación, la 
más importante de todas: El público

Después de más de tres meses solucionando mis problemas ahora toca integrar aquellos aspectos propios del género. Parece muy lógico que el trabajo del actor es construir algo, con la ayuda de los compañeros, para el público, pero no siempre es así. En un monólogo narrativo el actor construye con el público.

Me explico; se debe conducir la historia con el público, atraparlos dentro la historia, darle el ritmo que te permita y sobre todo estar SIEMPRE pendiente de que te sigan la historia tal y como tú quieres. 


Cuatro meses más tarde de haber empezado el trabajo llego al final del trayecto. Hora de mirar atrás y analizar el trabajo hechoWAAU. Sí que lo hay, ya lo creo. Y muy útil. He conseguido hacer un intensivo de entradas y salidas, cambios de personaje, ritmo…. y ahora que lo pienso, he creado un imaginario inmenso casi inconscientemente. Esforzarme al hacer entrar a los espectadores dentro del mundo que había creado, ha hecho que este mundo creciera y tomara vida como nunca lo había conseguido. 


Borja Laita, actor, profesor de teatro, es miembro fundador de la Compañía Improntoons