I per què no? Testimoni de Laura Bernis, alumna d’Escola d’Actor

Laura Bernis, al programa de TV "Pop Ràpid"

Fa cosa d’un any, una companya de feina m’explicava meravelles d’una amiga seva que ho havia deixat tot i s’havia dedicat al teatre, la seva passió. Aquell dia aquesta noia actuava en un teatre i la meva companya l’anava a veure. “Quina sort tenen alguns”, vaig pensar. Una sensació de tristesa em va envair el cos per un moment pensant que jo mai podria fer el que havia fet aquella noia.

De petita havia fet teatre a l’escola i m’agradava molt. Pensava que de gran seria actriu (tot i que no era molt creïble ja que un dia volia ser pintora i un altre ballarina i un altre escriptora). Però arribada l’adolescència, la timidesa i el sentit del ridícul es van apoderar de mi i vaig arraconar la meva faceta artística. Quan vaig acabar l’escola vaig estudiar comunicació i he treballat d’això i d’allò altre fins fa tres anys, que vaig entrar a treballar en una empresa com a responsable de comunicació i màrqueting.

Fa un parell d’anys vaig descobrir l’apassionant món dels centres cívics: bons cursos, molta varietat i per a totes les butxaques! Vaig veure el curs d’iniciació al teatre i m’hi vaig inscriure. Quan es va acabar el trimestre, m’hi vaig tornar a inscriure, i quan es va acabar l’altre trimestre m’hi vaig inscriure un cop més. Només amb aquella hora i mitja a la setmana de “jugar”, em va canviar la vida.

Després de l’estiu em vaig quedar sense plaça al centre on anava i va ser aquell temps sense el teatre quan vaig sentir que el necessitava com l’aigua. En volia fer més i a més nivell. Al cap i a la fi als centres cívics només en fas un tastet. Vaig recordar l’escola on, de petita, havia fet algun curs de teatre, El Timbal. Vaig mirar-me els cursos i vaig decidir inscriure’m al d’interpretació dels dilluns. Algú es pot creure que es pugui tenir ganes que sigui dilluns? Doncs a mi em va passar. Tenia ganes que passés la setmana per anar dilluns a teatre, i cada vespre que sortia de la feina i anava cap al Timbal, sentia nervis i emoció per saber què ens faria fer el Marc aquell dia (el meu profe).

I així van passar els dies, i jo anava acumulant sensacions, i a final de curs em vaig pujar a l’escenari del SAT (Sant Andreu Teatre), i vaig decidir que no volia baixar-ne mai més.

Vaig estar martiritzant-me durant unes setmanes i donant voltes al mateix: perquè no vaig triar fer teatre en el seu moment quan podia? Ara no puc perquè sóc massa gran, no puc perquè tinc una feina que no puc deixar, no puc perquè haig de pagar un lloguer, no puc perquè estem en crisi, no puc, no puc…i cada vegada que ho deia, la idea de que el teatre fos la meva nova forma de vida agafava més força. Però gràcies a la gent del meu voltant, família, parella, professors i amics, vaig començar a canviar el no puc, per un “i per què no?”. Puc deixar la feina, puc acollir-me a l’atur durant un temps, puc treballar per les tardes, puc treballar tot l’estiu…i vaig prendre la decisió. Per què no podia ser jo aquella noia que ho va deixar tot per dedicar-se a una cosa que la feia feliç? Al cap i a la fi només tenim una vida i costa molt saber què és el que realment t’agrada, com per deixar-ho escapar quan ho trobes. La sort no la tenen alguns, almenys pots mirar de buscar-la i anar a per ella.

Ara no sé com serà la meva vida tres mesos enllà, i no se si me’n sortiré, si m’acabaré dedicant plenament al teatre, o no. Però ja no em quedaré amb el “i si hagués perseguit aquell somni?”. Perquè ja ho he fet i ho estic gaudint com no ho havia fet mai.