Manifest Dia Internacional del Teatre, 27 de març 2013, amb Dario Fo.

MANIFEST

El Dia Internacional del Teatre, creat per l’Institut Internacional del Teatre (ITI) i la UNESCO, se celebra, cada any, el 27 de març. Aquest dia s’organitzen, arreu del planeta, milers d’actes teatrals que acostumen a incloure la lectura d’un missatge que, tradicionalment, redacta alguna personalitat del món del teatre a proposta de l’ITI. Enguany, celebrem el 51è aniversari del nostre Dia amb un manifest a càrrec del conegut actor i director italià Dario Fo.

Dario Fo, actor, director, dramaturg i home de teatre complet, premi Nobel de Literatura 1997.

Dario Fo, actor, director, dramaturg i home de teatre complet, premi Nobel de Literatura 1997.

Fa molt de temps, el poder va resoldre la intolerància contra els comediants expulsant-los del país.

Actualment, actors i companyies teatrals tenen dificultats per trobar teatres i espectadors, tot a causa de la crisi. Els dirigents, per tant, ja no estan preocupats per controlar aquells que els citen amb ironia i sarcasme, atès que els actors no tenen espais ni públic a qui adreçar-se.

Al Renaixement, a Itàlia, era just el contrari. Els qui governaven, van haver de fer un esforç important per mantenir a ratlla els Comediants que gaudien d’abundant públic. Se sap que el gran èxode d’actors de Commedia dell’Arte va tenir lloc al segle de la Contrareforma, que va decretar el desmantellament de tots els espais teatrals, especialment a Roma, on van ser acusats d’ofendre la ciutat santa. El Papa Innocent XII, sota pressió d’insistents requeriments de l’ala més conservadora de la burgesia i dels màxims exponents del clero, va ordenar, el 1697, l’eliminació del teatre Tordinona que, segons els moralistes, havia acollit el major nombre de representacions obscenes.

A l’època de la Contrareforma, el cardenal Carlo Borromeo, del nord d’Itàlia, es va consagrar a una fecunda activitat de redempció dels ‘fills milanesos’, tot establint una clara distinció entre l’art, com a la màxima expressió d’educació espiritual, i el teatre, la manifestació d’allò profà i vanitós. En una carta adreçada als seus col·laboradors, que cito de memòria, s’expressa més o menys així:

“Els qui estem resolts a eradicar les males herbes, hem fet els possibles per cremar textos amb discursos infames, per extirpar-los de la memòria dels homes, i alhora perseguir a tots aquells que difonen aquells textos impresos. Però, evidentment, mentre dormíem, el diable ha maquinat amb renovada astúcia.

Fins a quin punt és més penetrant en l’ànima el que els ulls poden veure que el que poden llegir dels llibres d’aquell gènere!? Fins a quin punt, la paraula dita amb la veu i el gest apropiat és més devastadora per a les ments de nens i adolescents que la paraula morta impresa en un llibre!?

Per tant és urgent treure la gent del teatre de les nostres ciutats, com ho fem amb les ànimes indesitjables.”

Per això, l’única solució a la crisi es basa en l’esperança que s’organitzi una gran cacera de bruixes contra nosaltres i especialment contra la gent jove que desitja aprendre l’art del teatre. Una nova diàspora de comediants que, sens dubte, des d’aquesta imposició, provocarà beneficis inimaginables per a una nova representació.

Dario Fo