La comedia humana / La comèdia humana

La Comedia HumanaEl término Comedia Humana lo empezó a utilizar Jacques Lecoq en su pedagogía desarrollada durante la segunda mitad del siglo XX. Explica en su libro ‘El cuerpo poético’ que la comedia fue parte de sus enseñanzas desde el principio pero que con los años, muchos alumnos empezaron a hacer cursos de Commedia dell’arte y se extendió una manera de hacer ‘a la italiana’ la cual provocó que el juego interpretativo se empobreciera. Fue entonces cuando quiso buscar el fondo de la comedia para reencontrar la libertad creativa de los alumnos y a partir de entonces la denominó Comedia Humana.

La Commedia dell’arte trabaja los arquetipos comportamentales y tipifica los movimientos de los personajes (la forma de andar, de mover los brazos, etc.). La Comedia Humana coge elementos de la Commedia dell ‘arte, por ejemplo el trabajo con máscaras, pide a los alumnos crear sus propias estructuras corporales, es decir, sus propios personajes. De esta manera, cada actor genera personajes únicos que surgen de su creatividad.

LA COMEDIA

La Comedia es uno de los territorios teatrales por excelencia. Nos muestra las contradicciones del ser humano a partir de personajes arquetípicos en un continuo estado de urgencia y de supervivencia. Los personajes se ponen en situaciones límite dónde las contradicciones emergen continuamente. Por ejemplo: el criado debe vigilar la merienda del amo pero hace tres días que no come. Es evidente dónde acabará la merienda del amo pero cómo y cuándo serán las preguntas que hará falta que nos hagamos y tengamos que investigar. Es aquí dónde encontramos la dificultad y la magia de la comedia.

Nos encontramos en un territorio teatral que pide una gran energía por parte del actor. Hablamos de contradicciones que no sólo se expresan físicamente sino que los personajes también sufren cambios repentinos en sus estados anímicos, unos cambios que no responden a una lógica psicológica. Todos estos factores pueden hacer que el actor acabe desbordado con su propia energía o que acabe desbordando al público. Hace falta canalizar la energía generada, entender el tempo y jugar con los ritmos para que la comedia pueda ser recibida por el espectador. Para conseguir este objetivo, las máscaras de la Commedia dell’arte son una gran herramienta pedagógica.

Estas máscaras normalmente amplifican los rasgos faciales de los personajes. Los ángulos son muy marcados y muy precisos y las dinámicas inscritas en la máscara nos dan pistas del tipo de personaje que tenemos delante. Todo esto hace que cuando nos ponemos la máscara, nuestro cuerpo y nuestra voz tengan que llegar a su nivel de amplificación, y no sólo de amplificación sino también de precisión. Cuando el actor no es preciso (no canaliza su energía de forma específica) se encuentra con grandes dificultades: no se trata de moverse y gritar mucho, se trata de mantener cierto estado energético y de comunicarlo con exactitud.

La grandiosidad del trabajo con máscara, sin embargo, no recae sólo en el hecho de ayudarnos a estructurar nuestro cuerpo sino en el hecho de no dejarnos disociarlo del motor y de las motivaciones del personaje, de hecho la máscara es la que nos hace acceder. Pensemos por un momento en Carnaval, es una de las pocas ocasiones dónde tradicionalmente la gente se pone máscaras físicas. La razón todo el mundo la sabe, es el momento de hacer aquello que normalmente no haríamos pero que tenemos ganas de hacer, nos damos permiso, la máscara nos da permiso y nos obre la puerta a las pasiones y a los sentimientos más básicos, los grandes temas de la comedia humana.

Si bien los temas de la comedia son arquetípicos y coinciden con el inconsciente colectivo de muchos de nosotros, la forma de mostrarlos ha ido variando a lo largo de los siglos. Desde Aristófanes y hasta hoy hemos tenido la suerte de conservar grandes joyas de la comedia humana y poder ver su evolución a lo largo de los siglos. Y la gran pregunta es, ¿cuál es nuestra comedia? Supongo que nos toca  descubrirla y construirla entre todos  y que no es a nosotros a quien corresponde ponerle un nombre, esto lo dejamos para los del siglo XXII.

Roger Ribó impartirá el 21 y 22 de febrero de 2015  un curso intensivo entorno a la comedia humana. Para más información clicar aquí.

___________________________________________________________

La Comedia HumanaEl terme Comèdia Humana el va començar a utilitzar Jacques Lecoq en la seva pedagogia desenvolupada durant la segona meitat del segle XX. Explica al seu llibre ‘El cos poètic’ que la comèdia fou part dels seus ensenyaments des de l’inici però que amb els anys, molts alumnes van començar a fer cursos de Commedia dell’Arte i es va estendre una manera de fer ‘a la italiana’ la qual va provocar que el joc interpretatiu s’empobrís. Fou llavors quan va voler buscar el fons de la comèdia per retrobar la llibertat creativa dels alumnes i a partir de llavors va anomenar-la Comèdia Humana.

La Commedia dell’Arte treballa els arquetips comportamentals i tipifica els moviments dels personatges (la forma de caminar, de moure els braços, etc). La Comèdia Humana agafa elements de la Commedia dell’Arte, per exemple el treball amb màscares, però demana als alumnes crear les seves pròpies estructures corporals, és a dir, els seus propis personatges. D’aquesta manera, cada actor genera personatges únics que sorgeixen de la seva creativitat.

LA COMÈDIA

La Comèdia és un dels territoris teatrals per excel·lència. Ens mostra les contradiccions de l’ésser humà a partir de personatges arquetípics en un continu estat d’urgència i de supervivència. Els personatges es posen en situacions límit on les contradiccions emergeixen contínuament. Per exemple: el criat ha de vigilar el berenar de l’amo però fa tres dies que no menja. És evident on acabarà el berenar de l’amo però com i quan seran les preguntes que caldrà fer-nos i que haurem d’investigar. És aquí on rau la dificultat i la màgia de la comèdia.

Ens trobem davant d’un territori teatral que demana una gran energia per part de l’actor. Parlem de contradiccions que no només s’expressen físicament sinó que els personatges també pateixen canvis sobtats en els seus estats anímics, uns canvis que no responen a una lògica psicològica. Tots aquests factors poden fer que l’actor acabi desbordat amb la seva pròpia energia o que acabi desbordant al públic. Cal canalitzar l’energia generada, entendre el tempo i jugar amb els ritmes per a què la comèdia pugui ser rebuda per l’espectador. Per aconseguir aquest objectiu, les màscares de la Commedia dell’Arte són una gran eina pedagògica.

Aquestes màscares normalment amplifiquen trets facials dels personatges. Els angles són marcats i molt precisos i les dinàmiques inscrites en la màscara ens donen pistes del tipus de personatge que tenim davant. Tot això fa que quan ens posem la màscara, el nostre cos i la nostra veu hagin d’arribar al seu nivell d’amplificació, i no només d’amplificació sinó també de precisió. Quan l’actor no és precís (no canalitza la seva energia de forma específica) es troba amb grans dificultats: no es tracta de moure’s molt i de cridar molt, es tracta de mantenir cert estat energètic i de comunicar-lo amb exactitud.

La grandiositat del treball amb màscara, però, no recau només en el fet que ens ajuda a estructurar al nostre cos sinó en el fet que no ens deixa dissociar-lo del motor i de les motivacions del personatge, de fet la màscara és el que ens fa accedir-hi. Pensem per un moment en Carnestoltes, és una de les poques ocasions on tradicionalment la gent es posa màscares físiques. La raó tothom la sap, és el moment per fer allò que normalment no faríem però que tenim ganes de fer, ens donem permís, la màscara ens dóna permís i ens obre la porta a les passions i als sentiments més bàsics, els grans temes de la comèdia humana.

Si bé els temes de la comèdia són arquetípics i coincideixen en l’inconscient col·lectiu de molts de nosaltres, la forma de mostrar-los ha anat variant al llarg dels segles. Des d’Aristòfanes i fins avui hem tingut la sort de conservar grans joies de la comèdia humana i poder-ne veure la seva evolució al llarg dels segles. I la gran pregunta és, quina és la nostra comèdia? Suposo que ens toca entre tots descobrir-la i construir-la i que no és a nosaltres a qui pertoca posar-li un nom, això ho deixem per als del selge XXII.

Roger Ribó imparteix un curs intensiu de Comèdia Humana el 21 i 22 de febrer de 2015. Cliqueu aquí per a més informació.